Més repostes pels escèptics
sobre l'esperanto
Contingut
3. "Ja no és adient, per exemple, la seva estructura patriarcal."
4. "No seria millor crear una llengua nova més justa per a la comunicació internacional?"
1. "L'esperanto té les seves arrels en la cultura occidental, i pel seu Fundamento, està rígidament lligat a aquesta cultura tal com era en el segle XIX."
És clar que hi ha un vincle entre l'esperanto real utilitzat i el Fundamento, però aquest vincle no és rígid. El 95 per cent dels usuaris de l'esperanto no coneixen el Fundamento i no el tenen en compte. El Fundamento té poca influència, com es pot veure si s'estudia l'evolucio de la llengua. La seva influència és essencialment indirecta, per exemple a través dels llibre de text i gramàtiques escrits en gran part per persones que sí el coneixen bé.
Sí, és cert que l'esperanto té arrels en l'esfera cultural d'occident. O més exactament en la d'europa oriental: la occidentalitat és un "vestit", façana, aparença. Segons el meu punt de vista, la relació de l'esperanto amb les seves arrels europees s'assembla a la del crioll haitià amb les seves arrels franceses. Malgrat que gairebé tot el vocabulari haitià prové de les llengües indoeuropees, la llengua no és estructuralment indoeuropea. Hi ha una gran diferència entre l'arrel i la planta madura.
A més, Zamenhof va dir clara i sàviament, que ell proposava una llegua construida segons un model no europeu. Això és el que diu a l'Unua Libro:
"...cada paraula es troba sempre i solament en una forma constant, la forma en què està impresa al diccionari. I les diverses formes gramaticals, les relacions recíproques entre les paraules, etc., s'expressen mitjançant la unió de paraules invariables. Però com que una construcció de la llengua així seria molt estranya per als pobles europeus i acostumar-s'hi seria una tasca difícil, he adaptat aquesta desarticulació de la llengua a l'esperit de les llengües europees, de manera que si algú aprèn la meva llengua amb un manual, sense haver llegit abans el pròleg (cosa no indispensable per a l'estudiant), no imaginaria que la construcció d'aquesta llengua difereix de la construcció de la seva llengua materna."
Després, aclareix que fratino consisteix en tres PARAULES: frat, in i o. Això és una manera típicament xinesa d'enfocar la qüestió. En el text citat es veu clarament que Zamenhof ha elaborat una llengua d'estil no europeu amb tots els trets de les llengües aïllants. Dir: "les diverses formes gramaticals, les relacions recíproques entre les paraules, etc., s'expressen mitjançant la unió de paraules invariables" és definir la característica d'una llengua aïllant.
Potser et sorprèn que Zamenhof consideri que partícules com o i in són paraules. Jo crec que va utilitzar aquest terme per remarcar que la llengua consisteix en blocs invariables, que es poden ajuntar els uns amb els altres, sense que hi hagi cap canvi en l'interior d'aquests blocs (aquests canvis són habituals en les llengües occidentals, com en anglès: "foot > feet"; "come > came"). Em fa la impressió que va veure una descripció de la llengua xinesa en algun lloc, amb exemples, fins i tot potser va tenir a la mà una gramàtica xinesa, i va constatar que aquesta construcció lingüística té molts avantatges, per un costat degut a la perfecta regularitat, i per un altre degut a la facilitat amb que es poden expressar conceptes complexos amb la combinació de paraules simples. En el segle XIX, els textos sobre el xinès, basats en l'escriptura sense considerar la llengua parlada, utilitzaven en general el terme 'paraula' quan de fet es referia als blocs bàsics invariables dels que està constituïda la llengua. Avui anomenem morfemes aquests blocs.
De fet, l'esperit de l'esperanto no és gens europeu. En cap llengua europea es pot expressar una mateixa idea de maneres tant diferents com li iris kongreson trajne, kongresen li trajnis, li iris al la kongreso per trajno, pertrajne li veturis kongresen, li trajne alkongresis, etc (en català: "ell va anar al congrés en tren"). Aquesta varietat d'expressions es basa en el fet que els morfemes són absolutament invariables i combinables sense límits; això és un tret comú amb la llengua xinesa. A part de molts hungaresos durant el període de l"ecola de Budapest", molts xinesos, japonesos i coreans han contribuït a l'evolució de la llengua. Expressions com la nova ponto longas unu kilometron (cat: "el nou pont fa un quilòmetre de llarg"), o Unesko ree rezolucias favore al Esperanto (cat: "la Unesco torna a fer una resolució favorable a l'esperanto"), que es troben en publicacions xineses, no responen en absolut al pensament i costum lingüístic de la cultura occidental. Ni tan sols en anglès, que permet verbalitzar substantius i substantivar verbs, es poden expressar com a verbs els conceptes "longa" o "rezolucio".
Crec que només en esperanto es pot traduir, paraula per paraula, l'advertència confuciana a pares i fills per a que segueixin bé el seu rol familiar, conservant la forma poètica i concisa de l'original en xinès (que només té quatre paraules): Patro patru, filu fil'. L'única traducció que he trobat en anglès és Let the fathers be fathers and the sons sons. En francès: Que le père agisse en père, le fils en fils. Totes dues traduccions són més allunyades de l'original que no pas la traducció en esperanto, no només en la forma, sinó també en el sentit: són massa precises. Aquest simple exemple mostra que les arrels europees de la llengua no són un inconvenient en el seu funcionament com a transmissora de cultura.
2. "Això també defineix els límits de la seva neutralitat, justícia, democràcia i idoneïtat en el món actual."
És cert que les virtuts de l'esperanto no són il·limitades. Ningú pretén dir que és l'eina perfecta per a comunicar-se. Els esperantistes només volen aclarir que en la situació actual és la menys dolenta, o la menys inadequada. No és perfectament neutral, perfectament justa, perfectament democràtica, perfectament adient. Però si acceptem que no trobarem una llengua absolutament bona, i acceptem amb realisme que en aquest planeta tot és imperfecte, podem dir que l'esperanto és, relativament - però en gran mesura -, la millor eina de comunicació a escala internacional. Si la rebutgem per manca de perfecció, què ens queda? Estem condemnats a utilitzar sistemes encara menys adequats! Algú pretén convèncer-nos, que l'anglès, per exemple, és més neutral, més just, més democràtic o més adient? Si és així, m'agradaria veure amb quins arguments defensa aquests punts.
Si comparem en la realitat actual, de quina manera es desenvolupa (o s'intenta desenvolupar) lingüísticament la relació entre parlants de diferents llengües, ens trobarem, principalement, amb set situacions diferents:
1. plena incapacitat de comunicació;
2. mínima comunicació de tipus afàsic (amb tartamudeig, entretallada, amb mala articulació d'una llengua poc dominada, amb intents de precisar amb gestos, expressions facials, etc.);
3. "broken English" (de la funcionalitat mínima de 2 fins el bon domini de 4 hi ha tota una gamma de graus d'eficiència);
4. anglès de nivell alt;
5. ús d'una llengua no anglesa més o menys dominada pels comunicants (cas freqüent a Àfrica);
6. interpretació i traducció simultània;
7. Esperanto.
Komparu en la praktiko tiujn sep manierojn aliri la internacian lingvokomunikadon, kaj vi konstatos, ke, rilate al neŭtraleco, justeco, demokratieco kaj taŭgeco, Esperanto ege superas ĉiujn aliajn.
* No és totalment neutra, però és més neutra que l'anglès o qualsevol altra llengua nacional, que no estan exemptes de contingut polític, econòmic o nacionalista.
* No és totalment adient, però segons la meva experiència sobre diversos sistemes de comunicació internacional i intercultural, és menys inadequada que les altres, principalment que l'anglès, ja que aquest és imprecís, incoherent i de difícil pronúncia per a la majoria de pobles, cosa que el converteix en una eina inadequada per a la tasca de facilitar la comunicació intercultural.
* No és totalment justa: per a adquirir un bon nivell funcional, segons els meus càlculs, un asiàtic oriental necessita quatre vegades més de temps que un occidental; però la relació és millor que la que cal per l'anglès, idioma que la majoria d'asiàtics orientals mai arriben a dominar correctament. Si una persona necessita 200 hores per a poder utilitzar bé l'esperanto, i 5000 per a poder utilitzar l'anglès al mateix nivell, hi ha més justícia en un món que es comunica en esperanto. A més, un sistema en el que tothom ha d'esforçar-se per a aprendre, és més just que un sistema en que una minoria de privilegiats no han de fer cap esforç mental, i això no obstant, sense mèrit, constantment gaudeixen d'una superioritat en l´us de l'"arma" lingüística.
* No és plenament democràtica, però com que ofereix molta més llibertat, és més democràtica que altres llengües. Les altres llengües usades internacionalment són dictatorials: obliguen a expressar els pensaments en la seva estructura i no en cap altra. Per exemple, dir en anglès he helps to me és un error, mentre que en alemany er hilft mir és l'única forma correcta, igual que en rus он мне помогает; en francès, tant l'estructura anglesa com l'alemanya, il aide moi o il aide à moi, sonen ridícules. El fet que en esperanto es pugui dir per igual li helpas min (estructura anglesa), li min helpas (estructura francesa) o li helpas al mi (estructura alemanya i russa) dóna un sentiment de llibertat en l'expressió, que, en la meva opinió, respecta més els principis de democràcia. Com més flexibles siguin les estructures, menys risc hi haurà d'equivocar-se, i per tant de ser objecte de mofa o sentir-se inferior.
* És també més justa i democràtica perquè per a aprendre-la juga un rol més important la inteligència que la memòria, i això disminueix les diferències entre els pobles a l'hora d'adquirir-ne un bon domini. Les llengües europees estan plagades de formes arbitràries que no es poden deduir, i només amb cert esforç i repetint-les molt, s'aconsegueixen memoritzar (i oblidar després d'alguns anys). Per a un xinès és més fàcil aprendre que 我是 wo shi, 你是 ni shi, 他是 ta shi en esperanto és mi estas, vi estas, li estas, que memoritzar les formes angleses I am, you are, he is. Igualment cal menys esforç mental per a fer la derivació mi > mia, ŝi > ŝia, paral·lela a la xinesa 我 wo >我的 wode, 她 ta > 她的 tade, que per a memoritzar les formes no relacionades I - my - mine; she - her - hers. És més fàcil formar eksterlandano (en xinès 外国人 waiguoren) des de ekster (en xinès 外 wai), land (国 guo) i ano (人 ren) que haver de memoritzar l'arbitrari foreigner. Igual passa amb la sèrie horse, mare, colt, stallion, serà més difícil recordar cada paraula que en la sèrie ĉevalo, ĉevalino, ĉevalido, virĉevalo (en xinès, respectivament, 马 ma, 母马 muma, 小马 xiaoma, 公马 gungma); compareu també ox, cow, calf, bull, amb bovo, bovino, bovido, virbovo, en xinès 牛 niu, 母牛 muniu, 小牛 xiaoniu, 公牛 gongniu.
Degut a aquest menor esforç de memòria, que implica centenars de milers d'elements lingüístics, l'esperanto es pot aprendre molt més ràpid que les altres llengües, i retenir-lo millor al cap. A més, el sentiment de comoditat és més gran en un medi internacional de parlants d'esperanto, que en un medi que utilitzi una altra llengua. Les persones se senten més respectades. El sentiment és que la llengua està feta per a la humanitat, per a facilitar la comunicació entre persones, i no que la persona, com un súbdit, s'ha d'adaptar a la llengua, és a dir, a les arbitrarietats i capricis del avantpassats del seu poble.
Per tot això l'esperanto s'acosta més a l'ideal de neutralitat, justícia, democràcia i adequació. Quan tenim davant diverses opcions, no ens empeny el sentit comú a triar la millor, encara que no sigui ideal?
Les relacions internacionals s'intensifiquen molt ràpidament. Per exemple, el número de treballadors immigrants ha crescut de 75 milions a 200 milions en 30 anys. Una organització intel·ligent de la societat exigiria una comparació dels diversos mètodes interculturals de comunicació - principalment l'anglès i l'esperanto - per a escollir el més favorable des del punt de vista del cost/eficàcia, justícia, etc. Les moltíssimes persones que pateixen un sentiment de frustració i injustícia per la seva incapacitat de comunicar-se, mereixen més atenció de la que els hi dediquem.
3. "Ja no és adient, per exemple, la seva estructura patriarcal."
Realment l'esperanto té una estructura patriarcal? Segur que no més que qualsevol altra llengua utilitzada en relacions internacionals. Si l'esperanto no estés marcat per les seves arrels en llengües vives, i pel seu lloc de naixement i època, es criticaria per ser abstracte, un producte de laboratori sense vida. Gran part del seu esperit es deu al lloc i al moment en què es va crear. Precisament per això té vida, ànima, una pròpia atmosfera que els altres projectes de llengua internacional mai han adquirit, i això és un avantatge, ja que psicològicament, quan s'utilitza, es té la sensació de fer servir una llengua viva normal i no un codi.
Però, siguin com siguin, no entenc per què les arrels patriarcals de l'esperanto, si n'hi ha, el farien menys indicat com a llengua internacional que l'anglès (o el llatí, o el japonès...). No tenen els altres idiomes una estructura patriarcal? Torno a insistir en que no té sentit buscar una llengua perfecta. El que necessita el món és una llengua realment capaç de curar les persones de l'afàsia d'origen social, a la qual l'ús mundial de l'anglès condemna actualment la majoria de persones que s'han de comunicar amb parlants d'altres llengües.
L'esperanto és l'única llengua, per a la qual es pot demostrar objectivament, que permet curar ràpidament les persones d'aquesta més o menys afàsica manera de comunicar-se que caracteritza les relacions internacionals actuals basades en l'ús de l'anglès (o en un sistema com la interpretació simultània, en què gran part dels participants en una discussió estan obligats a parlar una llengua diferent de la pròpia).
4. "No seria millor crear una llengua nova més justa per a la comunicació internacional?"
Parteixo d'un punt molt pràctic: quina elecció té avui la gent? Enlloc de prendre com a referència una llengua ideal, que no existeix, comparo l'esperanto amb els recursos comunicatius disponibles a la pràctica. També prenc en consideració la sort dels pobles no occidentals. Això és molt important per a mi, com bé saben els qui van llegir en el seu moment el meu article "La okcidenta dialekto" (El dialecte occidental) o el meu llibre "La bona lingvo" (La bona llengua). He constatat que si els no occidentals no trien l'esperanto, hauran de resignar-se a no comunicar-se directament amb contactes internacionals, o a intentar aprendre l'anglès. Però aquesta llengua conté els trets occidentals dolents de l'esperanto en molt més alt grau, realment molt, de fet en tal grau, que només una elit en aquests pobles (com a mínim a l'Àsia oriental) aconsegueix aprendre la llengua per a poder comunicar-se efectivament. L'esperanto dóna uns resultats considerablement millors. He recollit moltes opinions d'asiàtics que han après tan l'esperanto com l'anglès. La seva resposta és unànime en afirmar que per a assolir un nivell efectiu en esperanto cal molt menys esforç i temps que per a l'anglès.
De tot això en trec la conclusió, que ja que cap altra llengua de comunicacio general millor no s'ha establert i viu, un món amb l'esperanto és més just, més còmode i més agradable que un món sense l'esperanto, per a aquells que s'han de comunicar amb altra gent.
De fet penso no només en els adults -- malgrat que el meu treball amb refugiats durant un temps m'ha donat a conèixer les complicacions causades per la manca d'una llengua de comunicació -- i les persones que han de comunicar-se per sobre de les fronteres, si no també en tots els milions i milions de joves de tot el món als qui s'obliga a aprendre les moltíssimes incoherències de l'anglès, llengua que no dominaran plenament mai, mentre que si se'ls ensenyés esperanto, la possibilitat de dominar-lo després d'un temps d'esforç més curt seria molt més gran. Aquesta enorme inversió d'energia mental en una empresa en gran part condemnada al fracàs és absurda. Una societat intel·ligent no utilitzaria així els seus diners i l'energia mental del poble.
Per aquest motiu em sembla important conscienciar activament la humanitat sobre el fet que l'esperanto és la millor solució, encara que no sigui ideal. Fins i tot si aquesta tasca ha de durar alguns segles. Valia la pena lluitar contra l'esclavitut, fins i tot quan la seva desaparició semblava impossible i els esforços en aquest sentit es mostraven lents. Evidentment, militar per l'esperanto no seria possible si només es reduís a aquest motiu ideal. També els molts plaers que la llengua ja aporta a aquells que l'aprenen mereixen consideració i són motivadors.
Pel que fa a una llengua més ideal, no només la seva instauració requeriria com a mínim un segle de pràtica a tot el món després de la seva publicació, si no que sense una base ideològica comparable a la que Zamenhof li va donar a l'esperanto, no tindria gaires oportunitats d'esdevenir una llengua realment viva i adquirir la base social necessària. Almenys amb l'esperanto el procés ja ha tingut lloc i la llengua ara està llesta.